El Pont del Diable de Martorell (o per què no has d’apostar mai contra una àvia)

Marc RL · · 4 min de lectura

A Europa hi ha dotzenes de «Ponts del Diable». Sembla que el maligne tenia una obsessió malaltissa amb l’enginyeria civil a l’edat mitjana. Però el de Martorell té una cosa que m’encanta i que el distingeix dels altres: no és només una estructura bonica per a la foto d’Instagram; és la prova física que la picaresca catalana és més antiga que les pedres que el sostenen.

La primera vegada que t’hi plantes, el que et colpeix no és la llegenda, sinó el vent. El pont uneix les dues ribes del Llobregat en un punt on el riu s’encaixona —el Congost—, i creuar-lo a peu et dona una perspectiva que no tens des de la carretera. Mires cap avall i entens perfectament per què, fa segles, creuar això amb una barca o per un pas de fusta podrit era jugar-se la pell.

L'»autopista» romana i l’arc que ningú no mira

Abans de parlar del diable, cal donar crèdit a qui el mereix. Si et fixes en els fonaments, hi veuràs uns carreus enormes, foscos, que són allà des de l’any 10 aC. Allò era la Via Augusta, l’AP-7 de l’època, que connectava Roma amb Cadis.

De fet, molta gent creua el pont, es fa el selfie al punt més alt i gira cua. Error. Si creues fins al costat de Castellbisbal, et trobes amb l’Arc de Triomf. No és tan famós com el de Barcelona, però és romà autèntic. Era la porta d’entrada al pont i servia per deixar clar qui hi manava. És un miracle que continuï dret.

El que veiem avui, aquella forma d'»esquena d’ase» tan punxeguda, és la reforma gòtica de finals del segle XIII (1283, per als puristes). És una estructura pensada per sobreviure a les riuades bestials del Llobregat, deixant passar l’aigua pels arcs laterals. I va funcionar… fins que va arribar el segle XX.

Dinamita i reconstrucció

El pont va aguantar segles d’aigua, però no va aguantar la retirada republicana del gener de 1939. L’arc central va ser volat per frenar l’avanç de les tropes franquistes. Durant dècades, el pont va quedar «manc», fins que el 1963 es va reconstruir fidelment pedra a pedra. Si t’acostes molt a la maçoneria, de vegades pots jugar a endevinar quines pedres són les «velles» i quines les «noves», tot i que el temps ja les ha igualat força.

El contracte amb lletra petita

Però siguem sincers: el que ens porta aquí és el folklore. La història que s’explica a Martorell és la d’una velleta que cada dia havia de creuar el riu per anar a buscar aigua a la font. Un dia, una riuada es va endur el pas precari que feia servir i la dona va quedar aïllada.

Va ser llavors quan va aparèixer el «Cavaller Negre». Li va oferir un tracte irrebutjable: et construeixo un pont de pedra indestructible en una sola nit, però a canvi em quedo l’ànima del primer que el creui. La dona va acceptar, i el diable es va passar la nit pencant com un paleta, posant pedra sobre pedra a una velocitat infernal.

A l’alba, el pont estava llest. El diable esperava a l’altra banda, fregant-se les mans, esperant l’àvia. Però ella, que devia tenir més món que el mateix dimoni, va treure un gat del cistell (n’hi ha que diuen que negre, d’altres que marró) i el va esperonar perquè creués corrent.

L’animal va creuar com un llamp. El diable, atònit, va veure com el contracte es complia: el primer ésser viu havia creuat. Es va haver d’endur l’ànima del gat i va desaparèixer entre núvols de sofre, deixant el pont allà plantat.

Per què ens agrada tant aquesta història?

Aquesta llegenda ha sobreviscut perquè ens encanta la idea del «peix petit menjant-se el gros». És la victòria de la intel·ligència mundana davant del poder sobrenatural.

Avui, el Pont del Diable és un lloc tranquil. Ja no hi passen legions, ni carros, ni dimonis paletes. És un lloc perfecte per anar-hi al capvespre, quan la llum daurada pega a la pedra ocre i l’arc es reflecteix a l’aigua. Si passeu per Martorell, pareu. Les vistes valen la pena i la història es respira en l’ambient.

Això sí, per si de cas la llegenda té alguna cosa de veritat i el diable encara espera una revenja… millor deixeu que passi un altre primer. Mai no se sap.

Referències destacades (fonts oficials)