Els simiots del Canigó: les bèsties que baixaven del bosc

Marc RL · · Act. · 4 min de lectura

Hi ha tempestes d’estiu que arriben de cop. El cel s’enfosqueix sobre el Canigó, el vent baixa per la vall i els trons fan tremolar finestres i teulades.

Avui mirem el radar del mòbil. Segles enrere, al Vallespir, una pedregada podia arruïnar la collita i deixar una família sense res. I quan no hi havia manera d’explicar una desgràcia, el bosc acostumava a tenir la culpa.

O, més concretament, els simiots.

Les bèsties d’Arles de Tec

La llegenda està lligada a Arles de Tec, a la Catalunya Nord, on s’aixeca l’abadia benedictina de Santa Maria, fundada l’any 778.

Segons la tradició, pels boscos vivien unes criatures peludes i salvatges, a mig camí entre un animal i una persona. Algunes versions els donen cos de lleó i cap de simi. D’altres només expliquen que eren bèsties horribles.

Baixaven de les muntanyes, atacaven els habitants i entraven a les cases per les teulades o les xemeneies. Els relats més foscos asseguren que s’enduien els infants per devorar-los al bosc.

L’investigador Jordi Ardanuy explica que el nom es pot entendre com una criatura semblant a un mico, tot i que l’origen i l’antiguitat real del mite no són tan clars com sovint s’ha repetit.

En aquella vall hi havia llops, ossos, inundacions i fam. No calia veure un monstre gaire estona perquè, després de passar la història de boca en boca, acabés tenint cara de simiot.

L’abat que va tornar de Roma

La situació, diu la llegenda, va arribar a ser tan greu que l’abat Arnulf va viatjar fins a Roma a buscar ajuda.

Arnulf va existir i està documentat al segle X. El que ja entra en el terreny llegendari és el seu retorn amb les relíquies de sant Abdó i sant Senén, coneguts popularment com sant Nin i sant Non.

Eren protectors dels pagesos i les collites, sobretot contra la pedra i les tempestes. Quan les relíquies van arribar a Arles, els simiots haurien començat a udolar abans de fugir cap al bosc.

La història és perfecta: arriben els sants i desapareixen les bèsties.

Potser massa perfecta.

Els textos que expliquen el miracle són posteriors als suposats fets. És possible que el monestir aprofités una por que ja existia i la convertís en un relat cristià. Les relíquies guanyaven prestigi, l’abadia atreia pelegrins i els habitants obtenien una explicació per a allò que no podien controlar.

Pedra, aigua i una processó que continua

A l’abadia es conserven figures romàniques d’animals monstruosos que durant segles s’han identificat amb els simiots. No hi ha cap inscripció que ho confirmi, però costa mirar una bèstia de pedra subjectant una persona i no pensar en la llegenda.

Al pati també hi ha la Santa Tomba, un sarcòfag de marbre que acumula aigua al seu interior. La tradició la considerava miraculosa. Els estudis moderns ho expliquen principalment per l’entrada d’aigua de pluja i la condensació.

I encara queda la Rodella.

Cada 30 de juliol, els habitants de Montboló baixen fins a Arles de Tec amb una gran roda recoberta de cera d’abella i decorada amb flors. La processó renova un antic vot als sants perquè protegeixin els camps de les tempestes.

Segons una de les històries, un pastor va sentir enmig d’un temporal unes veus que es queixaven perquè les relíquies no els deixaven avançar. Els veïns van decidir que només podien ser els simiots.

No sembla la conclusió més científica, però la processó encara se celebra.

El monstre que necessitava el bosc

No hi ha proves que pel Canigó haguessin viscut homes salvatges amb cara de simi. La llegenda podria haver nascut dels animals que s’acostaven als pobles, de desaparicions reals o de la necessitat d’espantar els nens perquè no sortissin quan es feia fosc.

El que sí sabem és que els simiots van quedar enganxats al paisatge: a les escultures de l’abadia, a la Santa Tomba i a una processó que baixa de la muntanya en ple estiu.

Ara tenim carreteres, GPS i prediccions meteorològiques. Però quan una tempesta cau sobre el Vallespir i els trons ressonen entre els boscos, la llegenda encara funciona.

Sobretot si la casa té xemeneia.

Referències destacades: