L’eco que va espantar Napoleó

Marc RL · · 6 min de lectura

Entre les roques de Montserrat ressona el redoble d’un tambor solitari; la muntanya el retorna una vegada i una altra, multiplicant el so fins a omplir la vall. El camí, que un instant abans era en silenci, de sobte retruny amb una remor de guerra. Als senders sota la muntanya, les tropes franceses aturen l’avanç i es miren amb inquietud. El que sentien com un simple tambor ara sembla un centenar, com si un exèrcit amagat rere les penyes els sortís al pas. Per un moment, l’invencible imperi de Napoleó dubta.

La Batalla del Bruc: història d’una llegenda

Els fets que van donar origen a aquesta escena van passar el 6 de juny de 1808, en plena Guerra del Francès. Aquell dia, una columna d’uns 3.800 soldats napoleònics marxava des de Barcelona cap a l’interior de Catalunya amb la missió de sufocar la revolta a Manresa i Igualada. Al congost del Bruc, tocant a la muntanya de Montserrat, els esperava una cosa inesperada: uns 2.000 catalans, entre pagesos armats (el sometent) i voluntaris de la zona, havien organitzat una emboscada. Els francesos van ser aturats en sec i obligats a retirar-se cap a Barcelona amb nombroses baixes. Pocs dies després, el 14 de juny, un segon intent francès amb més de 5.000 homes al comandament del general Joseph Chabran va acabar igualment en derrota. Aquestes victòries van trencar el mite de la suposada invencibilitat de l’exèrcit napoleònic i es van convertir en símbol de la resistència catalana contra l’invasor.

La notícia que uns voluntaris mal armats havien vençut el millor exèrcit d’Europa va córrer com la pólvora. Aviat va néixer un relat èpic per explicar aquella gesta increïble. Ja al setembre de 1808, diaris de l’època narraven la batalla del Bruc destacant que el poble català havia lluitat “només amb les seves pròpies forces, sense cavalleria, artilleria ni comandament militar…”. El 1809, algun cronista va arribar a escriure sobre “un jove de Santpedor erigit en general en cap” de la revolta. Així va començar a forjar-se la llegenda del Timbaler del Bruc, el noi del tambor que, amb astúcia i valor, hauria decantat la balança de la història.

El jove tambor de Santpedor i l’eco de Montserrat

Segons la llegenda, en el moment més intens de la batalla un jove català va començar a tocar el seu tambor amb totes les forces. El so de cada redoble va rebotar a les parets de roca de Montserrat i es va amplificar com per art de màgia. Els francesos, confosos, van tenir la sensació que s’acostava un exèrcit molt més gran del que realment hi havia, i el pànic es va escampar per les seves files. Creient que s’enfrontaven a una multitud de reforços enemics, els invasors van optar per fer mitja volta i fugir vessant avall, perseguits pels defensors locals. Aquell estrèpit enginyós hauria salvat el dia.

El protagonista d’aquesta gesta popular s’identifica amb Isidre Lluçà i Casanoves, un jove de 17 anys originari de Santpedor (prop de Manresa). Es diu que l’Isidre acompanyava els sometents del Bruc i, armat només amb un tambor (possiblement deixat per la confraria del seu poble), va aconseguir l’impossible. La seva valentia va quedar immortalitzada: la figura del jove timbaler va anar guanyant protagonisme durant el segle XIX fins a presentar-lo com el principal artífex de la victòria del Bruc. De fet, hi ha indicis que el Timbaler no va ser inventat del tot: documents de l’època esmenten el “famós Tambor del Bruc” desfilant a Santpedor pocs mesos després de la batalla, senyal que aquell noi heroi ja ocupava llavors un lloc a l’imaginari col·lectiu català.

L’eco que perdura: monuments i ruta del Timbaler

Al municipi del Bruc, als peus de Montserrat, s’alça avui un gran monument al Timbaler del Bruc que commemora aquella gesta. És una escultura de bronze de 2,2 metres, obra del cèlebre artista Frederic Marès, inaugurada el 1952 en ple franquisme. L’estàtua mostra el jove timbaler en actitud desafiant, amb el tambor a punt per ressonar de nou. Al pedestal, una inscripció encara interpel·la el viatger que hi passa: “Para aquí, que el francès també parà; el qui per tot passà no pogué passar d’aquí”. No és l’únic homenatge: a Santpedor, la seva localitat natal, i fins i tot a Barcelona també hi ha plaques i escultures dedicades al valent timbaler. Cada any a primers de juny, el Bruc celebra la Festa del Timbaler amb recreacions històriques, salves de trabuc i tambors, mantenint viva la memòria llegendària de 1808.

La petjada del Timbaler no només perdura en bronze i festes, sinó també en la mateixa muntanya que el va fer llegendari. El 2013, un grup d’investigadors de la Universitat de Barcelona va aconseguir identificar el punt exacte on, segons la tradició, l’Isidre va fer sonar el seu tambor. L’estudi va situar el lloc sota el turó de Les Torres de Can Maçana, un coll estratègic al costat del massís de Montserrat. Des d’allà es va emprendre el contraatac sorpresa dels sometents, i es creu que va ser on l’eco hauria causat més efecte. Amb l’ajuda d’equips de so moderns, els experts van mesurar l’acústica de la vall per determinar fins a quin punt l’orografia va poder amplificar el redoble del tambor. Els primers resultats van ser prometedors: van comprovar que el so reverbera en aquestes muntanyes, generant ecos audibles en diversos punts de l’antic camp de batalla.

Qui vulgui reviure aquesta llegenda pot literalment seguir-ne els passos. Avui existeix un Camí de les Batalles senyalitzat, que travessa el poble del Bruc i puja fins al coll de Can Maçana, creuant els mateixos paratges on es van lliurar els combats. La ruta passa just davant del monument del Timbaler i ofereix, a mesura que puja, unes vistes magnífiques de la serra de Montserrat. En arribar al coll, un es troba envoltat per les imponents parets rocoses que protagonitzen la història. Si el dia està en calma, n’hi ha prou amb picar fort de mans… i esperar. Un segon després, l’eco retorna el cop, clar i nítid. És l’eco de Montserrat, que encara avui repeteix el so del tambor per a qui el vulgui escoltar —el mateix eco que, diu la llegenda, va espantar Napoleó.

Referències destacades: